Els orígens de la Musicoteràpia …

Com bé sabem: “els orígens de la utilització terapèutica dels sons i la música es remunten possiblement, a el principi de la humanitat” (Jauset Berrocal 2008: 138), i encara que sobre el com i el quan, hi hagi múltiples i diverses hipòtesis, sobre el que no hi ha dubte, és que el fet d’experimentar la música com influència curativa que afecta la salut ia l’comportament, ha estat present des dels inicis de la humanitat i en la majoria de cultures.

Nombrosos documents que ens informen sobre pràctiques terapèutiques, pal·liatives, curatives, guaridores, preventives …, en què la música té un paper fonamental. En elles es demostra el potencial de la mateixa com a canal de comunicació i alhora, es reflecteix el substrat d’alguns dels principis teòrics de la musicoteràpia actual.

Per exemple, sabem de la importància i antiguitat de la utilització de la música i els sons en els rituals de curació i el xamanisme, de la comunicació de l’home amb els esperits a través d’el so, de el cant xamànic, el qual no resultaria eficaç si es pronunciés el text sense cantar-lo, sense utilitzar els instruments adequats i si no es conjugués amb la dansa.

Un altre exemple el trobem en la utilització de la certes músiques a l’Índia com a experiència espiritual. Un exemple el trobem en la relació entre els sacerdots i els manthras. Aquestes seqüències de sons indueixen a la relaxació, la meditació i a l’trànsit contemplatiu permetent desenvolupar les facultats mentals i místiques.

A Egipte, com indica Poch (1999, Vol.II) ja al segle XIII utilitzaven la música terapèuticament en programes de tractament hospitalari. Partien de la teoria que es podien curar malalties mitjançant la respiració, de manera que es cantaven els cants de “Mazdaznan” (ciència de la respiració). Alguns papirs posen de manifest d’actituds racionals sofisticades sobre diversos aspectes de la medicina i la música com curació, amb la finalitat de restablir i rehabilitar problemes físics, psíquics i emocionals (394-395).

En l’Antiga Grècia, trobem la Teoria de l’Ethos, explicada per Aristòtil, la qual sustenta que hi ha una forta relació entre els moviments de la música i els físics i psíquics de l’home i per tant, que la música pot exercir una determinada influència sobre el caràcter i les emocions d’aquest. Així, es componien melodies amb la finalitat de crear o provocar un estat d’ànim determinat o “ethos”.

A Roma, com informa Poch (1999), es creia que en estats de tristesa es atreia la malaltia, mentre que en estats relaxats i alegres ajudava a combatre-la, i la música, sent tan eficaç per influir sobre les emocions, podia ajudar a aconseguir un estat de benestar que propiciés millores (Poch 1999, Vol. II: 383-406).

Però va ser des del segle XVII a el segle XX, quan diferents metges reconeguts com eminències (FJ Cid, Vidal i Careta, Letamendi, Candela Ardid …), es van aproximar als inicis científics de la musicoteràpia, a través de les seves experiències i investigacions utilitzant la música amb els seus pacients i comprovant els seus beneficis.

Però … com i quan va néixer la Musicoteràpia com a disciplina?

Durant la segona Guerra Mundial, en diversos hospitals dels EUA que rebien l’ajuda de diferents tipus de voluntariats van començar a rebre també la col·laboració de músics professionals i aficionats. Aquests, feien música per als pacients que patien traumes físics i emocionals causats per les guerres. Els equips mèdics van constatar que les respostes dels malalts eren notablement positives, pel que van sol·licitar el procés de contractació de músics en els hospitals. A partir d’aquest fet es va començar a generalitzar l’ús de la música a la rehabilitació de funcions físiques i psíquiques (Betés de Toro 2000: 29).

Després de la Guerra van començar a sorgir els primers intents de planificació i avaluació sistemàtica de les intervencions musicals. La demanda de formació va fer que es creés la primera cursa de musicoteràpia a la Universitat de Kansas i el mateix any, es va fundar la National Association for Music Therapy per recolzar l’ús terapèutic de la música en diferents àmbits, així com per regular els estudis de formació de professionals i fomentar el desenvolupament d’un cos teòric i científic d’aquesta disciplina (Mercadal Brotons i Mateos Hernández 2005).

Fonts consultades:

BETÉS DE TORO, Mariano. “Bases históricas del uso terapéutico de la música”. 2000. En: Betés de Toro, Mariano. Fundamentos de Musicoterapia. Madrid: Morata, p. 23‐36.

JAUSET BERROCAL, Jordi A. 2008. Música y neurociencia: la musicoterapia. Sus fundamentos, efectos y aplicaciones terapéuticas. Barcelona: UOC.

MERCADAL BROTONS, Melissa y MATEOS HERNÁNDEZ, Luís Alberto (eds.). 2005. “Contributions towards the consolidation of music therapy in Spain within the European Space For Higher Education (ESHE)”. Music Therapy Today 6 (4).

POCH BLASCO, Serafina. 1999. Compendio de Musicoterapia. Vol. I i Vol. II. Barcelona: Herder.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.