Alteracions neurològiques musicals

La música ens acompanya tota la vida i la vivim i experimentem de moltes maneres. Diuen que és un llenguatge universal (jo no estic del tot d’acord …) i sabem que el seu potencial com a canal de comunicació és enorme. Però sempre ens aporta beneficis, plaer o moments de felicitat? Doncs no. També pot arribar a desencadenar sensacions i experiències realment difícils de gestionar, com les que es viuen amb les alteracions neurològiques musicals, uns trastorns de la percepció musical què, a grans trets, es poden classificar en:

Epilepsia musicogènica: és una forma d’epilèpsia molt poc comú induïda per la música que pot tenir diversos desencadenants: la qualitat del so, l’impacte emocional de la música en sí, sons forts, etc., podent ser específica per a un determinat gènere, peça o veu que canta (amb el cessament de la música, la crisi desapareix en la majoria dels casos).

Si desitgeu veure una classe molt interessant impartida pel Prof. Manuel Lafarga, sobre Epilèpsies Musicogénicas, podeu veure el següent vídeo:

Al·lucinacions musicals: representen un trastorn en el processament de sons complexos. Les persones que les pateixen perceben sons complexos en forma de música a conseqüència d’un so o en absència de qualsevol estímul acústic. Habitualment, les persones que pateixen una al·lucinació musical pensen que la música té un origen extern, però quan veuen que no troben la font, dedueixen que ha d’estar dins del seu cap, que prové “del seu cervell”. Aquestes al·lucinacions, a més d’aquesta aparent exterioritat, solen ser constants, repetitives, involuntàries i intrusives, i pot ser que tinguin significat o no. 

Us recomano molt veure aquest cas com a exemple: 

Distonia focal en els músics: també anomenada “rampa de el músic”, suposa la pèrdua de la coordinació dels dits de la mà a causa de la flexió i extensió involuntària dels dits i a altres posicions anòmales de la mà o el braç (implica dits, mà o braç). També ens podem trobar amb casos que afecten la zona oromandibular, de manera que apareixen dificultats per realitzar la conformació voluntària de llavis necessària per a la correcta execució musical. La teoria majorment acceptada sobre l’origen de la distonia focal és la basada en canvis plàstics en el cervell deguts als moviments repetitius duts a terme en un entrenament molt intens.

Si voleu veure un vídeo molt interessant sobre la distonia focal en els músics, us recomano aquest:

Amúsia: és la pèrdua específica de la percepció musical, que pot ser congènita (i afectar llavors només al to) o adquirida, i aquesta afectar diversos components en la percepció musical, en la producció musical o en la lectura o escriptura de la música depenent de si es troba danyat el funcionament motor o expressiu, resultant impossible llegir música, reconèixer cançons familiars, discriminar entre tons, cantar, escriure música o tocar un instrument.

Per conèixer més sobre aquest trastorn, us recomano escoltar el prestigiós neuròleg Oliver Sacks (així com llegir el seu llibre “Musicofilia”, en el qual es descriuen diverses condicions neurològiques relacionades amb la música):

També us suggereixo veure un molt breu reportatge interessantíssim sobre un cas d’amúsia:

Fonts consultades:

Kaplan, PW. (2003). Musicogenic epilepsy and epileptic music: a seizures song. Epilepsy & Behavior; 4: 464–473.   

Soria-Urios G., Duque P. y García- Moreno J.M. (2011). Música y cerebro: fundamentos neurocientíficos y trastornos musicales. Revista de Neurología; 52: 45-55.  

A la part d’abaix de la pàgina pots deixar el teu comentari. (No cal que omplis els camps del correu electrònic i web). Gràcies!

La influència de la música al cervell (part 1)

Què li passa al nostre cervell quan escoltem música?

És difícil adonar-nos de com les plantes creixen més del normal si “escolten” música, però no ho és tant experimentar com aquesta ens pot calmar o excitar, oi? I és que la música actua sobre el nostre sistema nerviós central, ens alegra, ens entristeix, ens fa moure els peus gairebé irremeiablement … En general, tots som més o menys conscients que la música ens influeix de manera inevitable, però …: ¿sabem com afecta la música al nostre cervell?

En primer lloc, és important destacar que quan les ones sonores es perceben en el cervell, responem amb emocions. Això és perquè la música es dirigeix directament a sistema límbic (el que gestiona les respostes fisiològiques davant els estímuls emocionals), sense passar pel neocòrtex, i per tant, sense passar pel filtre de la nostra part més conscient, activant-se pràcticament les mateixes àrees cerebrals per a la música que per a les emocions

Quan escoltem música, el nostre cervell la descompon o interpreta de forma separada (ritme i to) activant diferents zones cerebrals. Gràcies als grans avenços en neurologia hem pogut veure quines són aquestes zones i saber que:

EL RITME afecta especialment la àrea física, ja que l’activitat sensorial de la música es localitza predominantment a la zona bulbar, on es troba el centre de les reaccions físiques i aquestes respostes es localitzen al cervell reptilià o primer cervell (el dels impulsos bàsics). Per això amb el ritme es tendeix a l’acció, la qual cosa dóna suport a l’idea que música i moviment estan íntimament lligats.

El ritme activa el còrtex frontal, el parietal esquerre i el cerebel (encarregat de la coordinació muscular i altres moviments no controlats per la voluntat). De fet, en moltíssimes cultures el concepte de “música” inclou el de ball o moviment sense poder-se deslligar l’un a l’altre.

D’altra banda, EL TO, que seria com l’organització jeràrquica de la relació entre les diferents altures dels sons, es processa en el còrtex prefrontal, el cerebel i lòbul temporal. I si escoltem una cançó (amb lletra), després d’analitzar-la acústicament (ritme i to), analitzarem LA LLETRA amb el sistema de processament de el llenguatge (i activarem l’àrea de Wernicke (que descodifica auditivament la funció lingüística -es relaciona amb la comprensió de l’llenguatge-, funció que es complementa amb la de l’Àrea de Broca -que depenent de la cançó, processa el llenguatge, la gramàtica i la comprensió), el còrtex motor (movent els peus, els dits …), el còrtex visual (imaginant parts de la cançó) i les zones corresponents a les respostes emocionals).

LA MELODIA (diguem que seria la successió de diversos tons) i L’HARMONIA (entesa com un conjunt de sons que sonen alhora) precisen un alt nivell de representacions intel·lectuals, i és en el neocòrtex (el cervell racional) on es localitza la activitat intel·lectual i on es reflecteixen els aspectes melòdics i harmònics, responent als mateixos amb canvis en l’activitat cerebral: incrementant la memòria, l’atenció, la creativitat i el processament de el pensament lògic.

I és que …: La música activa més parts de cervell que cap altre estímul humà!

A la part d’abaix de la pàgina pots deixar el teu comentari. Gràcies!

Fonts consultades:

Jauset Berrocal, J. A. (2008). Música y neurociencia: la musicoterapia. Sus fundamentos, efectos y aplicaciones terapéuticas. Barcelona: UOC.

Lacárcel Moreno, J. (2003). “Psicología de la música y emoción musical”. Educatio siglo XXI – Universidad de Murcia (20‐21).

Soria-Urios, G., Duque, P., García-Moreno, J.M. (2011). Música y cerebro: fundamentos neurocientíficos y trastornos musicales. Revista de neurología, Vol.52, Nº 1.

Thaut, M. H. (2000). A scientific model of Music in Therapy and Medicine. San Antonio, TX: Institute for Music Research Press.